Hear me talkin to ya

Aquest llibre és una reedició d’un llibre publicat el 1955 per Nat Shapiro i Nat Hentoff. És sobre la història del jazz però al contrari que molts llibres on un “expert” recopila i redacta la informació, aquí s’explica la història a través de cites dels mateixos músics que hi van formar part.

Només porto unes cinquanta pàgines llegides però he de dir que m’encanta! Les cites, per suposat, estan ordenades seguint un cert fil argumental, i els capítols es classifiquen per època, des dels inicis del jazz a Nova Orleans fins a mitjans dels anys cinquanta que es va publicar el llibre. En ell hi ha cites de Clarence Williams, Jelly Roll Morton, Kid Ory, Louis Armstrong, Count Basie, Duke Ellington… tots! Exliquen com van començar a tocar, com es van fer populars, amb quins músics es relacionaven i com era la vida i el cercle jazzístic de l’època.

Quan l’acabi de llegir faré una review com Déu mana però de moment volia compartir una de les cites que més m’han agradat i que més em fan envejar no haver nascut en aquella època:

The most miserable feeling a youngster in New Orleans can experience is to be in classroom in school, studying, and hear a brass band approaching, swinging like crazy, then pass the school, and fade off in the distance. You will witness a lot of sad expressions in that room. Now if it happens to be lunch hour, recess twelve to one, when the bell rings at one P.M., a lot of seats will be vacant (…) This music would excite you and move you to such an extent that when you would realize it, you had “second-lined” maybe ten or twenty blocks from school… 

Danny Barker, pp. 15-16. 

Aquí està la meva traducció “lliure” al català:

El pitjor sentiment  que un jove de Nova Orleans pot experimentar és la d’estar a l’aula a l’escola, estudiant i escoltar una banda de música apropant-se, swingant com ningú, passant de l’escola  i esvaint-se en la distància. Podies veure un munt de cares tristes en la classe. Ara bé, si això passa durant l’hora de dinar, a l’esbarjo de 12 a 13h, quan la campana sona a la 13h, una gran quantitat de cadires estaran lliures (…) Aquesta música t’excitava i et feia moure fins a tal punt que quan te n’adonaves, ja havies fet una “second line” i estaves potser a deu o vint quadres de l’escola… 

Només porto cinquanta pàgines llegides i ja tinc més de vint post-its marcant frases que m’agraden.

Aviat, més.

* Article escrit per al blog Jazz 2.0

Louis Armstrong - Dinah

Louis "Satchmo" Armstrong. El millor. I punt.

El Jazz Appreciation Month a l'Smithsonian

Article aparegut en un altre blog on hi col·laboro sobre música i balls de swing: Jazz 2.0

Aquest mes, l'Smithsonian National Museum of American History celebra la desena edició del JAM, el Jazz Appreciation Month, i és que, com bé diu el director de l'Smithsonian, la història dels Estats Units no pot ser explicada sense música, i sobretot sense jazz. Durant aquest mes es duran a terme arreu dels Estats Units xerrades, concerts i altres activitats amb la finalitat de donar a conèixer la importància del jazz i, en aquesta edició, fent un especial èmfasi en el sovint desconegut paper de les dones en els seus inicis.

Aquí penjo el vídeo de la inauguració del cicle:

El vídeo és una mica llarg però sobretot recomano que avançar fins el minut 00:55:57 on es fa una entrevista a algunes de les dones ex-integrants de les International Sweethearts of Rhythm, la primera big band femenina dels Estats Units (A partir del minut 00:35 es fa una presentació de les integrants i de la banda)

Les International Sweethearts of Rhythm es van formar el 1937 amb alumnes de l'escola Piney Woods per a nens pobres i afroamericans. La big band no només estava formada per dones sinó que eren dones de diferents races. Durant la dècada dels '40 van formar part del circuit de bandes nacionals que tocava a l'Apolo Ballroom, entre d'altres, i van participar en una guerra de bandes contra l'orquestra del Fletcher Henderson i una altra contra la de l'Earl Hines. L'entrevista està plena d'anècdotes, com per exemple expliquen com en els inicis sovint, les integrants blanques havien de pintar-se la cara per a fer-se passar per negres, ja que les bandes formades per diferents races eren il·legals, o com va ser el tour que van fer per Europa durant la Segona Guerra Mundial per aixecar la moral dels soldats i com molta gent es sorprenia al veure una persona negra per primera vegada.

Personalment m'ha sorprès com, tot i la importància que sembla que van tenir a l'època, no n'havia sentit mai parlar d'elles ni les havia sentit mencionar en cap llibre d'història del jazz.

Aquí deixo un vídeo de la big band tocant la cançó "Jump Children"

I aquesta promo per a un DVD on es recullen 3 documentals que parlen sobre la banda on hi surt una curta escena de Lindy Hop:

* Llegeixo en un dels comentaris a un vídeo del YouTube, que sembla ser que el Louis Armstrong va intentar fitxar per a la seva orquestra la trompetista de la banda però ella li va dir que no, malgrat li va prometre que li doblaria el sou. I no m'estranya que la volgués fitxar... avanceu aquest vídeo fins el minut 08:51 (Llàstima que el so del vídeo no estigui sincronitzat amb la imatge... però tot i així us en feu una idea del que vull dir... Yeah!)

Diplomàtics del jazz en temps de la Guerra Freda

Article aparegut en un altre blog on hi col·laboro sobre música i balls de swing: Jazz 2.0

Aquest article no és d'ara. Vaig veure'l fa un temps a El País i me'l vaig guardar a favoritos i avui fent neteja l'he trobat.

L'article és el següent: Diplomàticos del jazz en tiempos de la guerra fría

L'any passat a Tel Aviv (i també ha estat a altres ciutats del món) van fer una exposició de fotografies amb el nom de "Los embajadores del jazz recorren el mundo". Segons diu l'article sembla ser que els Estats Units en plena guerra freda i per tal de mostrar la millor cara del país, va engegar una campanya que tenia com a protagonistes alguns dels músics de jazz més reconeguts de l'època com el Miles Davis, el Louis Armstrong, el Duke Ellington o el Benny Goodman. Els músics van recorrer algunes de les ciutats on el conflicte era més evident fent d'"ambaixadors" dels Estats Units, ja fos fent una gira o només visitant.

En aquest enllaç al New York Times es pot veure un slideshow amb algunes de les fotografies.

Jazz Ambassadors

Benny Goodman tocant el clarinet a la Plaça Roja de Moscou el 1962.

Duke Ellington a Nova Delhi, 1963.

Count Basie a Burma, 1971.

Amb aquesta campanya es volia tirar per terra la propaganda soviètica anti-americana, mostrant que els Estats Units era el lloc de naixement d'un art amb el que els soviètics no podien comparar-se. El fet que moltes de les bandes de jazz estiguessin composades per músics de diferents races va servir com a símbol en un moment en que la segregació als Estats Units era un tema candent.

Recomano, a part de mirar les fotografies, llegir els comentaris que hi ha a la dreta en l'slideshow del New York Times. Hi ha alguna anècdota que he trobat molt interessant, sobretot la de com el Louis Armstrong va dir que el govern dels Estats Units "can go to hell".