Hear me talkin to ya

Aquest llibre és una reedició d’un llibre publicat el 1955 per Nat Shapiro i Nat Hentoff. És sobre la història del jazz però al contrari que molts llibres on un “expert” recopila i redacta la informació, aquí s’explica la història a través de cites dels mateixos músics que hi van formar part.

Només porto unes cinquanta pàgines llegides però he de dir que m’encanta! Les cites, per suposat, estan ordenades seguint un cert fil argumental, i els capítols es classifiquen per època, des dels inicis del jazz a Nova Orleans fins a mitjans dels anys cinquanta que es va publicar el llibre. En ell hi ha cites de Clarence Williams, Jelly Roll Morton, Kid Ory, Louis Armstrong, Count Basie, Duke Ellington… tots! Exliquen com van començar a tocar, com es van fer populars, amb quins músics es relacionaven i com era la vida i el cercle jazzístic de l’època.

Quan l’acabi de llegir faré una review com Déu mana però de moment volia compartir una de les cites que més m’han agradat i que més em fan envejar no haver nascut en aquella època:

The most miserable feeling a youngster in New Orleans can experience is to be in classroom in school, studying, and hear a brass band approaching, swinging like crazy, then pass the school, and fade off in the distance. You will witness a lot of sad expressions in that room. Now if it happens to be lunch hour, recess twelve to one, when the bell rings at one P.M., a lot of seats will be vacant (…) This music would excite you and move you to such an extent that when you would realize it, you had “second-lined” maybe ten or twenty blocks from school… 

Danny Barker, pp. 15-16. 

Aquí està la meva traducció “lliure” al català:

El pitjor sentiment  que un jove de Nova Orleans pot experimentar és la d’estar a l’aula a l’escola, estudiant i escoltar una banda de música apropant-se, swingant com ningú, passant de l’escola  i esvaint-se en la distància. Podies veure un munt de cares tristes en la classe. Ara bé, si això passa durant l’hora de dinar, a l’esbarjo de 12 a 13h, quan la campana sona a la 13h, una gran quantitat de cadires estaran lliures (…) Aquesta música t’excitava i et feia moure fins a tal punt que quan te n’adonaves, ja havies fet una “second line” i estaves potser a deu o vint quadres de l’escola… 

Només porto cinquanta pàgines llegides i ja tinc més de vint post-its marcant frases que m’agraden.

Aviat, més.

* Article escrit per al blog Jazz 2.0

'Tokio Blues (Norwegian Wood)' del Haruki Murakami

Tenia aquest llibre en la llista de llibres urgents de llegir i per fi, farà prop d'un mes vaig fer-ho. Vaig aprofitar que tenia uns dies de descans entre treball i treball de la uni i vaig decidir agafar-lo de la biblioteca. N'havia sentit a parlar molt i molt positivament i, de fet, no havia llegit mai cap llibre del Murakami.

Aquella mateixa setmana s'estrenava en els cinemes la pel·lícula (dirigida pel Tran Anh Hung) i no volia veure-la sense abans llegir el llibre. És una mania que tinc. La majoria de les vegades les pel·lícules no fan justícia als bons llibres i no volia que la pel·li m'afectés a l'hora de llegir el llibre.

Doncs bé... he de confessar que el llibre em va deixar sense paraules. M'encanta quan trobo llibres que em fan dubtar si allò que he llegit m'ha passat de veritat o no. Amb algunes pel·lícules també em passa però amb els llibres els personatges no tenen cara i m'és més fàcil posar-m'hi la meva. Les històries dels personatges deixen de ser històries i passen a ser experiències pròpies, i tots els personatges tenen una mica de tu mateix.

El llibre va ser escrit el 1987 però no va ser fins el 2003 que se'n va publicar la traducció al castellà. Tela! L'història l'explica en primera persona en Toru Watanabe. Quan comença la història ell té trenta-set anys i estant en un avió sent la cançó 'Norwegian Wood' dels Beatles, la qual cosa el porta el record d'un període de la seva joventut adolescent i d'una noia, la Naoko. A partir d'aleshores, el llibre és el record d'en Watanabe d'aquella època. Era el final dels anys seixanta, un període marcat per les revoltes estudiantils en tot el món. Ell és estudiant de teatre a Tokio i allà es retroba amb la xicota del que era el seu millor amic, el qual es va suïcidar dos anys abans. A poc a poc es va enamorant d'ella, però ella encara no ha superat la pèrdua del seu xicot. D'altra banda, el Watanabe coneix la Midori, però no pot deixar de pensar en la Naoko. És una història d'amor... però és més que això. És una història sobre el pas del temps i de com hi ha coses que no es poden controlar. Les altres persones passen per la vida d'un mateix i en deixen una emprempta però no les podem retenir per sempre. Les coses i les persones van i venen, i allò que ens pot semblar etern en un moment, quan ens fem grans veiem que només ha ocupat una petita part de la nostra vida.

Aquest llibre m'ha fet reflexionar molt, potser perquè l'he llegit en un moment en el què ja em rondaven pel cap idees similars.

Pel que fa a la pel·lícula... està molt bé, però vaig encertar-la llegint primer el llibre. Trobo que la pel·li es queda curta analitzant els sentiments dels personatges i describint-los. Malgrat això vaig trobar que era una bona pel·li.

'La pell freda' de l'Albert Sánchez Piñol

Quina sorpresa més agradable ha estat el descobrir aquest llibre.

Com ja vaig comentar, dissabte vaig decidir començar a llegir "La pell freda", i des d'aleshores no he parat. Bé, fins ahir a la nit que me'l vaig acabar.

Un tècnic marítim, antic combatent per la independència d'Irlanda, és destinat tot un any a fer una feina d'oficial atmosfèric en una illa en mig de l'oceà Atlàntic. En aquesta petita illa, lluny de qualsevol ruta comercial, només hi ha una petita cabana que serà casa seva, i un far on hi viu un home, en Batís Caffó. En Caffó però, malgrat els intents del protagonista, no vol establir cap mena de contacte amb ell i no el comunica que en aquella illa, de nit apareixen uns visitants d'aspecte monstruós.

És una novel·la de ficció, però és més que això. És la lluita interna del protagonista per acceptar els seus sentiments i les contradiccions morals que es va trobant al llarg de la seva estança en l'illa. Haurà de lluitar contra aquests éssers que els visiten cada nit, contra l'hostilitat d'en Batís Caffó i contra ell mateix, les seves creences i el seu passat.

«Senzillament no podia matar-lo. Jo no era un assassí, per bé que les circumstàncies m'hi impel·lessin. Disparar contra un home era alguna cosa més que fer punteria contra un cos; era matar tot el seu temps viscut. Veia en Batís Caffó al punt de mira i podia veure la seva biografia. Imaginava el seu temps previ al far. Contra la meva voluntat, imposant-se a mi, la meva ment recreava l'estupefacció del Batís nen, encara molt lluny del viatge que el duria fins aquí; els seus limitats èxits de joventut, els desencisos i les frustracions causades per un món que no havia escollit. Quants cops va rebre de les mateixes mans que tenien la missió suprema d'estimar-lo? Ara que estava reduït a la condició de blanc, indefens, tota la seva vulnerabilitat emergia.»

Sánchez Piñol, Albert (2004) La pell freda. Barcelona: Ed. La Campana, pp. 80

"Fans, Bloggers and Games" de Henry Jenkins

Abans d'ahir vaig acabar de llegir Fans. Bloggers and Gamers: Exploring Participatory Culture d'en Henry Jenkins. És un recull d'articles seus recopilats durant una dècada i mitja sobre els fans com els consumidors de cultura popular més actius i com han transformat la indústria de l'entreteniment. I com els blogs i la cultura de participació en xarxa influeix sobre els mitjans de comunicació de masses.

És una panoràmica de la transformació del fenomen fan des del punt de vista de la societat general i la poca consideració que se'n tenia per part de la indústria de l'entreteniment. Com abans (i encara ara) s'estereotipava al consumidor de productes com ara Star Trek o el manga i l'anime amb la figura del friki, i ara es té en compte el fenomen fan per a la creació de nous continguts de masses i, en moltes ocasions, l'èxit d'un producte en depen de la participació dels fans.

M'ha agradat especialment el fet que aquest llibre ha estat fet per una persona que coneix de primera mà el fenomen fan perquè ell mateix ho és i ha viscut la transformació des de dins. No és un llibre fet per un acadèmic basant-se en informació recollida a través d'entrevistes o altres fonts ni tampoc ridiculitzant o emetent judicis de valor sobre el fenomen sinó que és basat en la pròpia experiència.

Parla de temes com ara l'slash o els fanzines, la violència en els videojocs, la globalització i l'americanització de la cultura o les diferències de gènere en el fenomen fan i el paper de la cultura participativa en xarxa per a l'empowerment de les dones.

I tot i que parla sobre els fenomen fan de Twin Peaks del qual jo no hi vaig participar de manera activa, si que ho vaig fer amb sèries com E.R ("Urgencias") o Lost i el que se'n diu és totalment aplicable:

Después de tanto desarrollo, tanto análisis, tanta espera y tantas pistas falsas, ¿cómo puede satisfacer totalmente cualquier respuesta las expectativas creadas? Si WKLP (sigles per a referir-se a Twin Peaks) se resuelve definitivamente en el capítulo del 10 de noviembre, todos sufriremos una tremenda decepción. Incluso los que hayan acertado se limitarán a celebrarlo y a regodearse brevemente, y luego se sentirán vacíos.

Jenkins, H (2009) Fans, blogueros y videojuegos. Barcelona: Paidós. pp. 156