Dubtes

Terrible el que ha passat a Noruega. Avui llegint Escolar.net se m'ha posat la pell de gallina al llegir sobre les bases del pensament de l'assassí d'Oslo en aquest article:

«El discurso del asesino de Oslo»

Tot això em fa reflexionar sobre què és el que fa que una persona acabi desenvolupant aquesta manera de pensar. Puc entendre actes impulsius de ràbia o bogeria... però això no ha estat un acte impulsiu, aquesta persona ha dut a terme una acció meditada i en la que hi creu.

Hi ha tantes coses que no entenc.

El temps a Pequín

Els primers dies que vaig arribar aquí, una de els coses que em va sorprendre més va ser veure com allò que sempre han dit de la contaminació a la ciutat era mentida. Durant tres dies el cel va estar blau, preciós, sense que es notés la contaminació per res... però poc sabia jo que això era només temporal. La resta de dies que porto aquí el cel és gris i hi ha per tota la ciutat una cortina de "boira" que no et deixa veure els edificis alts. Poso boira entre cometes perquè al principi realment pensava que era boira, però ara veig que realment és calitja, una barreja de pols, contaminació i humitat.

Dilluns vaig anar a la plaça de Tian'anmen i les fotos que van fer van quedar així. Cel gris i calitja. La humitat aquell dia era insuportable (80%):

Pel que m'han explicat, el temps a Pequín és cíclic. S'està uns dies així, cada cop mes i més cobert de calitja fins que plou i el cel torna a estar blau, i comença el cicle de nou. El que passava els primers dies era que per les nits, ben tard, es posava a ploure, amb la qual cosa la pols i contaminació desapareixia i la humitat baixava i al dia següent feia bon dia.

Segons l'aplicació que tinc en l'IGoogle avui és l'últim dia de calitja i després tindrem un dia de pluja, un altre de sol, un altre de pluja i un altre de sol.

Ara fa quatre dies que no plou i realment estic desitjant que plogui ja. Cada cop es fa més difícil respirar i tot està més brut. Avui l'autobús quan ha arribat ens ha omplert a tots els que estàvem a la parada de pols.

'Laowai'

Laowai (老外) és la paraula que fan servir els xinesos per a referir-se als estrangers. Ja havia sentit que sovint en segons quins llocs de la Xina la gent es sorprèn de veure occidentals i criden pel carrer la paraula laowai i riuen, però no rient-se del laowai en sí sinó perquè els sorprèn de veure un estranger per allà. En un principi pensava que això passaria sobretot en els petits pobles, però m'ha sorprès trobar-m'ho aquí a Pequín. No és tan exagerat com diuen però segons en quins llocs vagi em sento... una mica observada.

Quan visito països estrangers intento semblar el menys "turista" possible (no portant la guia o el mapa a la mà, no fent fotos cada dos per tres...) però aquí a la Xina, per molt que intenti no treure la guia pel carrer és veu que no sóc d'aquí. Obviament.

Quan vaig en metro o vaig a llocs turístics on se'n veuen d'occidentals, no passa tant, però quan vaig en autobús, al supermercat o passejo pel barri molta gent se'm queda mirant i alguns em diuen hello. Uns quants cops anant pel carrer, noies joves m'han parat i s'han posat a parlar amb mi en anglès. Em pregunten que d'ón sóc, què faig a la Xina, de què treballo... i totes es sorprenen quan els dic que estic estudiant xinès, i em pregunten que per què i que si m'agrada. Ahir, fins i tot, dues noies que em van parar per xerrar em van donar el seu telèfon per a que les truqués si volia quedar un altre dia.

Pot semblar incòmode... i de fet, al principi sí que ho era, però ara ja m'he acostumat. El que em fa molta ràbia però, és no parlar prou bé el xinès per poder, al menys, sentir-me una mica menys laowai.

EDIT: Just després de publicar el post he vist aquest article de la Geeta Kochhar a la web del Observatorio de Política China que parla també sobre els laowai.

Primers dies a Beijing

Fa només dos dies que he arribat a Beijing i sembla com si haguéssin passat setmanes.

L'arribada a l'aeroport i l'aduana va ser bastant senzill. M'esperava haver de fer cues de mil hores i un control molt més estricte, però suposo que després d'haver estat a Londres o als Estats Units, qualsevol altre lloc em sembla com si res. A l'aduana només et miren el visat i el passaport, et fan una foto i et fan entregar un paperet que et donen a l'avió on has de posar les teves dades, quan sortiras del país i on t'hi estaràs i aquestes coses.

D'allà vaig agafar un taxi cap a casa una amiga meva on m'hi estaré tot el mes. Gràcies al lindy hop he pogut conèixer moltíssima gent amb el que gairebé mai que viatjo he hagut de preocupar-me de trobar hotel o hostal. M'agradaria poder tenir un lloc propi on viure a Barcelona per així poder tornar el favor a tothom que algún cop m'ha allotjat.

En fi...

Vaig arribar cap a la una del matí. El viatge en sí no va ser tan llarg. Unes quatre hores fins a Moscou i després set hores fins a Beijing. El problema va ser que vaig haver de fer una escala de gairebé set hores a Moscou. Tot i així, anava ben carregada de material per llegir i tinc la sort que, si estic cansada, puc dormir a tot arreu.

L'endemà vaig aixecar-me molt tard i va ser un dia per desfer la maleta i aclimatar-me a la casa i planejar el dia següent.

El dia següent (ahir) va ser molt i molt llarg. Sóc una persona de costums i acostumo a anar a dormir, dinar i llevar-me gairebé sempre a la mateix hora. Això fa que quan viatjo sempre hagi de passar mínim una setmana per a que se'm passi el jet lag. Doncs bé... ahir em vaig anar despertant vàries vegades al llarg de la nit i em vaig haver de llevar a les 6 del matí perquè ja no podia més. Doncs bé, gràcies a això vaig poder experimentar a la matinada una de les pluges més fortes que mai he sentit, i que va començar del no res! I pensava que allò d'ahir era un fet extraordinari, però aquesta nit ha tornat a passar. De fet és una sort, perquè d'aquesta manera els matins són molt més frescos i el cel està ben blau.

Pel matí vaig agafar l'autobus (jo sola, i no em vaig perdre!) i vaig anar a l'escola on faré classes de xinès a fer la prova de nivell i que m'expliquessin una mica el funcionament del centre. El lloc m'agrada molt. Està en un quinzè pis i té vistes a una bona part de la ciutat.

Sortint d'allà vaig aprofitar que duia el Lonely Planet a sobre i vaig buscar què hi havia d'interessant per la zona i vaig veure que recomanava un museu. Els ulls se'm van il·luminar al veure-ho (m'encanten els museus) i hi vaig anar caminant. Al mapa semblava que estava bastant a prop però de fet, vaig trigar prop de vint minuts en arribar-hi caminant... amb tot el sol del migdia al cap. El museu però, va valdre la pena. És el Poly Arts Museum, un dels museus d'una fundació que s'encarrega de comprar peces d'art xineses que van ser robades en els temps de les colònies o durant les guerres. En la sala principal hi havia una gran col·lecció de bronzes de diferents dinasties. Havent-los estudiat en la carrera, em va fer especial il·lusió poder veure'ls en persona i no només en foto. Val a dir que la precisió tècnica i els detalls són d'admirar. Vaig fer unes quantes fotografies dels bronzes però la qualitat de la imatge no és gens bona i no vaig poder captar tots els petits detallets de la decoració i segur que a internet hi ha fotos molt més bones.

La sala següent és la que realment em va captivar. Era una sala dedicada exclusivament a figures en pedra de Buda, la major part d'ells del període de la dinastia Tang.

D'aquesta sala vaig fer fotos a gairebé tots els budes perquè no em podia decidir quin de tots m'agradava més.

A la guia deia que l'entrada al museu costava 50¥ però només em va costar 20¥, així que vaig decidir gastar-me'n 10¥ més i agafar una audioguia que explicava la major part de les peces. Una visita que va valdre totalment la pena... i el mal de peus d'arribar fins allà.

Mary Poppins' style

Ahir ja vaig acabar de fer la motxilla. Aquí dins duc la meva vida pels dos mesos que seré a la Xina. Una obra d'enginyeria de la qual n'estic molt orgullosa i que pesa només 7kg.

Què hi ha dins:

• 2 pantalons curts
• 2 faldilles
• 2 vestits
• 8 samarretes de tirants
• 1 samarreta de màniga llarga
• 8 mudes de roba interior
• 2 tovalloles mitjanes
• bikini i pareo (mai se sap)
• xancles
• sandàlies
• unes botes de muntanya (això, de fet, és el que més ocupa)
• 2 pijames
• 1 jaqueta fina de llana
• 1 impermeable
• 1 paraigües
• 2 llibres
• un llibre de xinès
• 1 llibreta
• necesser
• 1 gorra

A través del mètode d'enrotllar les samarretes i posar la roba interior dins les botes, he aconseguit estalviar molt d'espai. A més, enrotllant les samarretes, és molt més fàcil veure i treure el que necessites sense haver de desfer gaire la motxilla. També duc algunes bosses hermètiques per posar la roba bruta i que no es barregi amb la neta.

A la bossa de mà (és d'aquest estil, però del Decathlon):

• 1 revista
• 1 llibre
• el Lonely Planet
• diners i targeta de crèdit
• passaport
• bolígrafs
• un quadern de viatge
• ulleres
• cables (de la càmera de fotos i de l'ipod)
• adaptadors pels endolls
• càmera de fotos
• mòbil
• ipod
• necesser petit
• una muda de roba interior
• una tovallola petita
• kleenex
• xiclets
• carregador del mòbil

Mentre feia la maleta ahir, de pas, vaig endreçar i netejar l'habitació. Ara ja estic preparada per marxar aquesta nit.