Aquest llibre és una reedició d’un llibre publicat el 1955 per Nat Shapiro i Nat Hentoff. És sobre la història del jazz però al contrari que molts llibres on un “expert” recopila i redacta la informació, aquí s’explica la història a través de cites dels mateixos músics que hi van formar part.
Només porto unes cinquanta pàgines llegides però he de dir que m’encanta! Les cites, per suposat, estan ordenades seguint un cert fil argumental, i els capítols es classifiquen per època, des dels inicis del jazz a Nova Orleans fins a mitjans dels anys cinquanta que es va publicar el llibre. En ell hi ha cites de Clarence Williams, Jelly Roll Morton, Kid Ory, Louis Armstrong, Count Basie, Duke Ellington… tots! Exliquen com van començar a tocar, com es van fer populars, amb quins músics es relacionaven i com era la vida i el cercle jazzístic de l’època.
Quan l’acabi de llegir faré una review com Déu mana però de moment volia compartir una de les cites que més m’han agradat i que més em fan envejar no haver nascut en aquella època:
The most miserable feeling a youngster in New Orleans can experience is to be in classroom in school, studying, and hear a brass band approaching, swinging like crazy, then pass the school, and fade off in the distance. You will witness a lot of sad expressions in that room. Now if it happens to be lunch hour, recess twelve to one, when the bell rings at one P.M., a lot of seats will be vacant (…) This music would excite you and move you to such an extent that when you would realize it, you had “second-lined” maybe ten or twenty blocks from school…Danny Barker, pp. 15-16.
Aquí està la meva traducció “lliure” al català:
El pitjor sentiment que un jove de Nova Orleans pot experimentar és la d’estar a l’aula a l’escola, estudiant i escoltar una banda de música apropant-se, swingant com ningú, passant de l’escola i esvaint-se en la distància. Podies veure un munt de cares tristes en la classe. Ara bé, si això passa durant l’hora de dinar, a l’esbarjo de 12 a 13h, quan la campana sona a la 13h, una gran quantitat de cadires estaran lliures (…) Aquesta música t’excitava i et feia moure fins a tal punt que quan te n’adonaves, ja havies fet una “second line” i estaves potser a deu o vint quadres de l’escola…
Només porto cinquanta pàgines llegides i ja tinc més de vint post-its marcant frases que m’agraden.
Aviat, més.
* Article escrit per al blog Jazz 2.0
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada