'The night before Christmas'

This is Louis 'Satchmo' Armstrong talking to all kids form all over the world at Christmas time:

"Twas the night before Christmas, when all through the house
Not a creature was stirring, not even a mouse.
The stockings were hung by the chimney with care,
In hopes that St Nicholas soon would be there.


The children were nestled all snug in their beds,
While visions of sugar-plums danced in their heads.
And mamma in her ‘kerchief, and I in my cap,
Had just settled our brains for a long winter’s nap.


When out on the lawn there arose such a clatter,
I sprang from the bed to see what was the matter.
Away to the window I flew like a flash,
Tore open the shutters and threw up the sash.


The moon on the breast of the new-fallen snow
Gave the lustre of mid-day to objects below.
When, what to my wondering eyes should appear,
But a miniature sleigh, and eight tinny reindeer.


With a little old driver, so lively and quick,
I knew in a moment it must be St Nick.
More rapid than eagles his coursers they came,
And he whistled, and shouted, and called them by name!


"Now Dasher! now, Dancer! now, Prancer and Vixen!
On, Comet! On, Cupid! on, on Donner and Blitzen!
To the top of the porch! to the top of the wall!
Now dash away! Dash away! Dash away all!"


As dry leaves that before the wild hurricane fly,
When they meet with an obstacle, mount to the sky.
So up to the house-top the coursers they flew,
With the sleigh full of Toys, and St Nicholas too.


And then, in a twinkling, I heard on the roof
The prancing and pawing of each little hoof.
As I drew in my head, and was turning around,
Down the chimney St Nicholas came with a bound.


He was dressed all in fur, from his head to his foot,
And his clothes were all tarnished with ashes and soot.
A bundle of Toys he had flung on his back,
And he looked like a peddler, just opening his pack.


His eyes-how they twinkled! his dimples how merry!
His cheeks were like roses, his nose like a cherry!
His droll little mouth was drawn up like a bow,
And the beard of his chin was as white as the snow.


The stump of a pipe he held tight in his teeth,
And the smoke it encircled his head like a wreath.
He had a broad face and a little round belly,
That shook when he laughed, like a bowlful of jelly!


He was chubby and plump, a right jolly old elf,
And I laughed when I saw him, in spite of myself!
A wink of his eye and a twist of his head,
Soon gave me to know I had nothing to dread.


He spoke not a word, but went straight to his work,
And filled all the stockings, then turned with a jerk.
And laying his finger aside of his nose,
And giving a nod, up the chimney he rose!


He sprang to his sleigh, to his team gave a whistle,
And away they all flew like the down of a thistle.
But I heard him exclaim, ‘ere he drove out of sight,
"Happy Christmas to all, and to all a good-night!"


A very good night, and it goes for Satchmo too.

Louis Armstrong recitant el poema 'Twas the night before Christmas' de Clement Clarke Moore

'Very nice, very nice' de l'Arthur Lipsett (1961)

I gairebé cinquanta anys més tard, tot segueix igual.

Pandaman vs Batman

Cómo matar al intermediario

Hernan Casciari (aka Orsai)

'10 minutes and you know about China'

Vídeo creat per Eno Jin basant-se en una sèrie d'articles de Randomwire

Procrastination is my middle name

Ho vull!

Hello Little Printer, available 2012 from BERG on Vimeo.

Lauryn Hill - Mr. Intentional

Adéu

Morran ♥

#mamapor

Sempre que vaig al dentista penso en aquesta escena de la pel·lícula Outrage del Takeshi Kitano.

Tinc visita d'aquí un mes.

Hear me talkin to ya

Aquest llibre és una reedició d’un llibre publicat el 1955 per Nat Shapiro i Nat Hentoff. És sobre la història del jazz però al contrari que molts llibres on un “expert” recopila i redacta la informació, aquí s’explica la història a través de cites dels mateixos músics que hi van formar part.

Només porto unes cinquanta pàgines llegides però he de dir que m’encanta! Les cites, per suposat, estan ordenades seguint un cert fil argumental, i els capítols es classifiquen per època, des dels inicis del jazz a Nova Orleans fins a mitjans dels anys cinquanta que es va publicar el llibre. En ell hi ha cites de Clarence Williams, Jelly Roll Morton, Kid Ory, Louis Armstrong, Count Basie, Duke Ellington… tots! Exliquen com van començar a tocar, com es van fer populars, amb quins músics es relacionaven i com era la vida i el cercle jazzístic de l’època.

Quan l’acabi de llegir faré una review com Déu mana però de moment volia compartir una de les cites que més m’han agradat i que més em fan envejar no haver nascut en aquella època:

The most miserable feeling a youngster in New Orleans can experience is to be in classroom in school, studying, and hear a brass band approaching, swinging like crazy, then pass the school, and fade off in the distance. You will witness a lot of sad expressions in that room. Now if it happens to be lunch hour, recess twelve to one, when the bell rings at one P.M., a lot of seats will be vacant (…) This music would excite you and move you to such an extent that when you would realize it, you had “second-lined” maybe ten or twenty blocks from school… 

Danny Barker, pp. 15-16. 

Aquí està la meva traducció “lliure” al català:

El pitjor sentiment  que un jove de Nova Orleans pot experimentar és la d’estar a l’aula a l’escola, estudiant i escoltar una banda de música apropant-se, swingant com ningú, passant de l’escola  i esvaint-se en la distància. Podies veure un munt de cares tristes en la classe. Ara bé, si això passa durant l’hora de dinar, a l’esbarjo de 12 a 13h, quan la campana sona a la 13h, una gran quantitat de cadires estaran lliures (…) Aquesta música t’excitava i et feia moure fins a tal punt que quan te n’adonaves, ja havies fet una “second line” i estaves potser a deu o vint quadres de l’escola… 

Només porto cinquanta pàgines llegides i ja tinc més de vint post-its marcant frases que m’agraden.

Aviat, més.

* Article escrit per al blog Jazz 2.0

Frases que passaran a la història

"Nosotros estamos en la red, en la wikipedia y en los... cómo se llama?.... wikileaks y en... estamos en internet!"

~Álvaro Pombo, candidat al Senat per Madrid y per UPyD

'How the English language was developed'

'And if you want me I'm your country'

Come and conquer and drop your bombs
Cross my borders
and kill the calm
Bear your fangs and burn my wings
I hear bullets singing

And if you want me
I'm your country
If you win me 
I'm forever

¿sabéis ese truquito de cuando, por ejemplo, pesas 120 kilos, así que decides no ponerte camisetas de rayas horizontales para no destacar tu volumen? Pues a mí me pasa igual, pero con la locura. 

 ~Carmen Pacheco

Louis Armstrong - Dinah

Louis "Satchmo" Armstrong. El millor. I punt.

Silenci

#nolesvotes

'Life in a Day'

Preciós. En un dia en el món passen moltes més coses que les que expliquen a les notícies i projectes com aquest et fan reflexionar sobre les vides dels set mil milions de persones que hi ha al món. 

'Life in a Day' és una pel·lícula que es pot veure (no sé fins quan) al YouTube, dirigida pel Kevin Macdonald i produïda pel Ridley Scott. El 24 de juliol de l'any passat es va fer una crida pública per a que la gent enregistrés un dia de la seva vida. Milers de persones van respondre i aquest és el resultat d'una sel·lecció de noranta minuts.

Diferents però iguals. Tots estem fets del mateix i, malgrat no ens coneixem, tots compartim el moment present.

* Hi surten castellers al minut 1:06:53 i correfocs al 1:24:48!

Hola blog!

Ho sé, et tinc molt abandonat. Però prometo que cada setmana que passa hi penso en escriure alguna cosa... però aleshores em surgeix una altra cosa a fer.

De demà no passa!

Posta de sol des de la carretera

«En algún punto perdido del universo, cuyo resplandor se extiende a innumerables sistemas solares, hubo una vez un astro en el que unos animales inteligentes inventaron el conocimiento. Fue aquél el instante más mentiroso y arrogante de la historia universal»

Friedrich Nitzsche

Ja he tornat

Vaig arribar dijous a la nit a Barcelona. Ara m'estic prenent unes vacances de les vacances i quan se'm passi el mal humor d'haver tornat i no em passi el dia maleint Barcelona, escriuré un post com Déu mana i actualitzaré el blog.

Per cert... també busco feina: Noia jove i responsable, 2 carreres, 4 idiomes...

al McDonald's sempre hi busquen gent, oi?

Dubtes

Terrible el que ha passat a Noruega. Avui llegint Escolar.net se m'ha posat la pell de gallina al llegir sobre les bases del pensament de l'assassí d'Oslo en aquest article:

«El discurso del asesino de Oslo»

Tot això em fa reflexionar sobre què és el que fa que una persona acabi desenvolupant aquesta manera de pensar. Puc entendre actes impulsius de ràbia o bogeria... però això no ha estat un acte impulsiu, aquesta persona ha dut a terme una acció meditada i en la que hi creu.

Hi ha tantes coses que no entenc.

El temps a Pequín

Els primers dies que vaig arribar aquí, una de els coses que em va sorprendre més va ser veure com allò que sempre han dit de la contaminació a la ciutat era mentida. Durant tres dies el cel va estar blau, preciós, sense que es notés la contaminació per res... però poc sabia jo que això era només temporal. La resta de dies que porto aquí el cel és gris i hi ha per tota la ciutat una cortina de "boira" que no et deixa veure els edificis alts. Poso boira entre cometes perquè al principi realment pensava que era boira, però ara veig que realment és calitja, una barreja de pols, contaminació i humitat.

Dilluns vaig anar a la plaça de Tian'anmen i les fotos que van fer van quedar així. Cel gris i calitja. La humitat aquell dia era insuportable (80%):

Pel que m'han explicat, el temps a Pequín és cíclic. S'està uns dies així, cada cop mes i més cobert de calitja fins que plou i el cel torna a estar blau, i comença el cicle de nou. El que passava els primers dies era que per les nits, ben tard, es posava a ploure, amb la qual cosa la pols i contaminació desapareixia i la humitat baixava i al dia següent feia bon dia.

Segons l'aplicació que tinc en l'IGoogle avui és l'últim dia de calitja i després tindrem un dia de pluja, un altre de sol, un altre de pluja i un altre de sol.

Ara fa quatre dies que no plou i realment estic desitjant que plogui ja. Cada cop es fa més difícil respirar i tot està més brut. Avui l'autobús quan ha arribat ens ha omplert a tots els que estàvem a la parada de pols.

'Laowai'

Laowai (老外) és la paraula que fan servir els xinesos per a referir-se als estrangers. Ja havia sentit que sovint en segons quins llocs de la Xina la gent es sorprèn de veure occidentals i criden pel carrer la paraula laowai i riuen, però no rient-se del laowai en sí sinó perquè els sorprèn de veure un estranger per allà. En un principi pensava que això passaria sobretot en els petits pobles, però m'ha sorprès trobar-m'ho aquí a Pequín. No és tan exagerat com diuen però segons en quins llocs vagi em sento... una mica observada.

Quan visito països estrangers intento semblar el menys "turista" possible (no portant la guia o el mapa a la mà, no fent fotos cada dos per tres...) però aquí a la Xina, per molt que intenti no treure la guia pel carrer és veu que no sóc d'aquí. Obviament.

Quan vaig en metro o vaig a llocs turístics on se'n veuen d'occidentals, no passa tant, però quan vaig en autobús, al supermercat o passejo pel barri molta gent se'm queda mirant i alguns em diuen hello. Uns quants cops anant pel carrer, noies joves m'han parat i s'han posat a parlar amb mi en anglès. Em pregunten que d'ón sóc, què faig a la Xina, de què treballo... i totes es sorprenen quan els dic que estic estudiant xinès, i em pregunten que per què i que si m'agrada. Ahir, fins i tot, dues noies que em van parar per xerrar em van donar el seu telèfon per a que les truqués si volia quedar un altre dia.

Pot semblar incòmode... i de fet, al principi sí que ho era, però ara ja m'he acostumat. El que em fa molta ràbia però, és no parlar prou bé el xinès per poder, al menys, sentir-me una mica menys laowai.

EDIT: Just després de publicar el post he vist aquest article de la Geeta Kochhar a la web del Observatorio de Política China que parla també sobre els laowai.

Primers dies a Beijing

Fa només dos dies que he arribat a Beijing i sembla com si haguéssin passat setmanes.

L'arribada a l'aeroport i l'aduana va ser bastant senzill. M'esperava haver de fer cues de mil hores i un control molt més estricte, però suposo que després d'haver estat a Londres o als Estats Units, qualsevol altre lloc em sembla com si res. A l'aduana només et miren el visat i el passaport, et fan una foto i et fan entregar un paperet que et donen a l'avió on has de posar les teves dades, quan sortiras del país i on t'hi estaràs i aquestes coses.

D'allà vaig agafar un taxi cap a casa una amiga meva on m'hi estaré tot el mes. Gràcies al lindy hop he pogut conèixer moltíssima gent amb el que gairebé mai que viatjo he hagut de preocupar-me de trobar hotel o hostal. M'agradaria poder tenir un lloc propi on viure a Barcelona per així poder tornar el favor a tothom que algún cop m'ha allotjat.

En fi...

Vaig arribar cap a la una del matí. El viatge en sí no va ser tan llarg. Unes quatre hores fins a Moscou i després set hores fins a Beijing. El problema va ser que vaig haver de fer una escala de gairebé set hores a Moscou. Tot i així, anava ben carregada de material per llegir i tinc la sort que, si estic cansada, puc dormir a tot arreu.

L'endemà vaig aixecar-me molt tard i va ser un dia per desfer la maleta i aclimatar-me a la casa i planejar el dia següent.

El dia següent (ahir) va ser molt i molt llarg. Sóc una persona de costums i acostumo a anar a dormir, dinar i llevar-me gairebé sempre a la mateix hora. Això fa que quan viatjo sempre hagi de passar mínim una setmana per a que se'm passi el jet lag. Doncs bé... ahir em vaig anar despertant vàries vegades al llarg de la nit i em vaig haver de llevar a les 6 del matí perquè ja no podia més. Doncs bé, gràcies a això vaig poder experimentar a la matinada una de les pluges més fortes que mai he sentit, i que va començar del no res! I pensava que allò d'ahir era un fet extraordinari, però aquesta nit ha tornat a passar. De fet és una sort, perquè d'aquesta manera els matins són molt més frescos i el cel està ben blau.

Pel matí vaig agafar l'autobus (jo sola, i no em vaig perdre!) i vaig anar a l'escola on faré classes de xinès a fer la prova de nivell i que m'expliquessin una mica el funcionament del centre. El lloc m'agrada molt. Està en un quinzè pis i té vistes a una bona part de la ciutat.

Sortint d'allà vaig aprofitar que duia el Lonely Planet a sobre i vaig buscar què hi havia d'interessant per la zona i vaig veure que recomanava un museu. Els ulls se'm van il·luminar al veure-ho (m'encanten els museus) i hi vaig anar caminant. Al mapa semblava que estava bastant a prop però de fet, vaig trigar prop de vint minuts en arribar-hi caminant... amb tot el sol del migdia al cap. El museu però, va valdre la pena. És el Poly Arts Museum, un dels museus d'una fundació que s'encarrega de comprar peces d'art xineses que van ser robades en els temps de les colònies o durant les guerres. En la sala principal hi havia una gran col·lecció de bronzes de diferents dinasties. Havent-los estudiat en la carrera, em va fer especial il·lusió poder veure'ls en persona i no només en foto. Val a dir que la precisió tècnica i els detalls són d'admirar. Vaig fer unes quantes fotografies dels bronzes però la qualitat de la imatge no és gens bona i no vaig poder captar tots els petits detallets de la decoració i segur que a internet hi ha fotos molt més bones.

La sala següent és la que realment em va captivar. Era una sala dedicada exclusivament a figures en pedra de Buda, la major part d'ells del període de la dinastia Tang.

D'aquesta sala vaig fer fotos a gairebé tots els budes perquè no em podia decidir quin de tots m'agradava més.

A la guia deia que l'entrada al museu costava 50¥ però només em va costar 20¥, així que vaig decidir gastar-me'n 10¥ més i agafar una audioguia que explicava la major part de les peces. Una visita que va valdre totalment la pena... i el mal de peus d'arribar fins allà.

Mary Poppins' style

Ahir ja vaig acabar de fer la motxilla. Aquí dins duc la meva vida pels dos mesos que seré a la Xina. Una obra d'enginyeria de la qual n'estic molt orgullosa i que pesa només 7kg.

Què hi ha dins:

• 2 pantalons curts
• 2 faldilles
• 2 vestits
• 8 samarretes de tirants
• 1 samarreta de màniga llarga
• 8 mudes de roba interior
• 2 tovalloles mitjanes
• bikini i pareo (mai se sap)
• xancles
• sandàlies
• unes botes de muntanya (això, de fet, és el que més ocupa)
• 2 pijames
• 1 jaqueta fina de llana
• 1 impermeable
• 1 paraigües
• 2 llibres
• un llibre de xinès
• 1 llibreta
• necesser
• 1 gorra

A través del mètode d'enrotllar les samarretes i posar la roba interior dins les botes, he aconseguit estalviar molt d'espai. A més, enrotllant les samarretes, és molt més fàcil veure i treure el que necessites sense haver de desfer gaire la motxilla. També duc algunes bosses hermètiques per posar la roba bruta i que no es barregi amb la neta.

A la bossa de mà (és d'aquest estil, però del Decathlon):

• 1 revista
• 1 llibre
• el Lonely Planet
• diners i targeta de crèdit
• passaport
• bolígrafs
• un quadern de viatge
• ulleres
• cables (de la càmera de fotos i de l'ipod)
• adaptadors pels endolls
• càmera de fotos
• mòbil
• ipod
• necesser petit
• una muda de roba interior
• una tovallola petita
• kleenex
• xiclets
• carregador del mòbil

Mentre feia la maleta ahir, de pas, vaig endreçar i netejar l'habitació. Ara ja estic preparada per marxar aquesta nit.

'Tokio Blues (Norwegian Wood)' del Haruki Murakami

Tenia aquest llibre en la llista de llibres urgents de llegir i per fi, farà prop d'un mes vaig fer-ho. Vaig aprofitar que tenia uns dies de descans entre treball i treball de la uni i vaig decidir agafar-lo de la biblioteca. N'havia sentit a parlar molt i molt positivament i, de fet, no havia llegit mai cap llibre del Murakami.

Aquella mateixa setmana s'estrenava en els cinemes la pel·lícula (dirigida pel Tran Anh Hung) i no volia veure-la sense abans llegir el llibre. És una mania que tinc. La majoria de les vegades les pel·lícules no fan justícia als bons llibres i no volia que la pel·li m'afectés a l'hora de llegir el llibre.

Doncs bé... he de confessar que el llibre em va deixar sense paraules. M'encanta quan trobo llibres que em fan dubtar si allò que he llegit m'ha passat de veritat o no. Amb algunes pel·lícules també em passa però amb els llibres els personatges no tenen cara i m'és més fàcil posar-m'hi la meva. Les històries dels personatges deixen de ser històries i passen a ser experiències pròpies, i tots els personatges tenen una mica de tu mateix.

El llibre va ser escrit el 1987 però no va ser fins el 2003 que se'n va publicar la traducció al castellà. Tela! L'història l'explica en primera persona en Toru Watanabe. Quan comença la història ell té trenta-set anys i estant en un avió sent la cançó 'Norwegian Wood' dels Beatles, la qual cosa el porta el record d'un període de la seva joventut adolescent i d'una noia, la Naoko. A partir d'aleshores, el llibre és el record d'en Watanabe d'aquella època. Era el final dels anys seixanta, un període marcat per les revoltes estudiantils en tot el món. Ell és estudiant de teatre a Tokio i allà es retroba amb la xicota del que era el seu millor amic, el qual es va suïcidar dos anys abans. A poc a poc es va enamorant d'ella, però ella encara no ha superat la pèrdua del seu xicot. D'altra banda, el Watanabe coneix la Midori, però no pot deixar de pensar en la Naoko. És una història d'amor... però és més que això. És una història sobre el pas del temps i de com hi ha coses que no es poden controlar. Les altres persones passen per la vida d'un mateix i en deixen una emprempta però no les podem retenir per sempre. Les coses i les persones van i venen, i allò que ens pot semblar etern en un moment, quan ens fem grans veiem que només ha ocupat una petita part de la nostra vida.

Aquest llibre m'ha fet reflexionar molt, potser perquè l'he llegit en un moment en el què ja em rondaven pel cap idees similars.

Pel que fa a la pel·lícula... està molt bé, però vaig encertar-la llegint primer el llibre. Trobo que la pel·li es queda curta analitzant els sentiments dels personatges i describint-los. Malgrat això vaig trobar que era una bona pel·li.

Comença el compte enrera

I exactament així és com vull passar-me els 13 dies que em queden fins que no marxi a la Xina.

Dissabte passat, per fi, vaig acabar totes les proves de validació i amb això tot l'estrés del trimestre. M'agrada molt estudiar a la UOC però una cosa és certa, i és que cal organitzar-se MOLT bé el temps per a tenir bons resultats. Al contrari del que es podria pensar, estudiar per internet implica molta més feina que fer-ho presencialment. En una classe presencial normal, estant mínimament atent durant la classe i repassant (o estudiant) els últims dies és suficient per aprovar amb una nota decent. A la UOC això d'estudiar l'últim dia és impossible, al menys en la meva carrera. Tota la feina que fa el professor presencial explicant, resumint i aportant noves dades a allò que s'hi pot trobar ens els llibres de text, estudiant a distància no es té. Cal llegir-se els materials, fer recerca per la teva banda i consultar els materials complementaris... una feinada que, al menys a mi, em serveix per aprendre molt més. M'encanta, però no li recomano a tothom. Cal estar motivat per aprendre, has de tenir força de voluntat i, sobretot, t'ha d'agradar el que fas. No t'ha d'importar estar-te fins les tantes o passar-te un cap de setmana fent un treball... perquè indubtablement els passaràs, i no serà ni un ni dos.

En fi... demà més!

It's too much, too bright, too powerful

Aquest dissabte acabo examens i per fi podré explicar tot el que he fet en aquests dies, que no és poc. Però volia deixar per aquí una cançó que no em puc treure del cap des de que dissabte passat veiés la pel·lícula 'Confessions' a la Casa Asia Film Week. Encara se'm posa la pell de gallina quan hi penso en la pel·li. La cançó en qüestió és dels grans, grandíssims Radiohead:

Preparant el viatge a la Xina (IV) : Planejar el recorregut

La Xina és molt i molt gran. Tenint això en compte abans de viatjar cal ser conscients que és impossible visitar-ho tot d'un cop. Sé que aquest no serà el meu últim viatge però tot i així se'm fa difícil decidir quins llocs visitaré i quins deixaré per a futures visites. Val a dir que, tot i que m'agradaria ser una persona més "aventurera", això de l'espontaneïtat no se m'ha donat mai gaire bé i m'agrada tenir les coses ben planificades.

Per això he decidit fer un mapa amb el Google Maps per tal d'ajudar-me a planificar el viatge una mica millor i decidir la ruta més efectiva.

View Viatge a la Xina in a larger map

Arribo a Beijing i allà m'hi estaré un mes rebent classes de xinès. D'allà he d'anar a Hong Kong a renovar la meva estada al país i suposo que de camí passaré per Shanghai i Nanjing. Després aniré a Macau... I d'allà el recorregut ja el tinc menys clar. En color blau hi he marcat les ciutats amb una rellevància històrica i política més important, mentre que amb color verd ciutats per a fer un turisme més rural i excursions. De moment només hi he marcat ciutats que els amics que tinc que han estat a la Xina m'han recomanat però (quan acabi examens, uf!) faré una "investigació" més "exhaustiva" per internet.

Preparant el viatge a la Xina (III) : Comprar els bitllets

Per fi, després de donar voltes i més voltes a les dates del viatge, ja tinc els bitllets d'avió. Marxo de Barcelona el dia 4 de juliol per la nit i arribo a Beijing el dia 6 de matinada, fent una llarga escala a Moscou.

De Barcelona a Moscou són 4 hores i quart. De Moscou a Beijing 7 hores i 40 minuts. He d'afegir a la llista trobar un parells de bons llibres que endur-me dins la maleta!

Viatjo amb Aeroflot, companyia nacional russa que va ser una de les més grans del món en temps de la URSS. Ja he vist reviews a internet que diuen que no és una de les millors companyies del món, però després de viatjar amb Ryanair crec que ja ho he vist tot. L'escala la faig a l'aeroport Sheremetyevo, el qual apareix sempre en la llista de pitjors aeroports del món. Caldrà fer una mica de recerca a Sleeping in airports per tal de trobar els llocs més còmodes de l'aeroport.

Preparant el viatge a la Xina (II) : Obtenir el visat

Per tal de poder entrar a la Xina cal un visat d'entrada al país. Fa un parell de setmanes vaig anar al Consolat Xinès de Barcelona (Avda. Tibidabo, 34 - tot i que l'entrada actual es fa pel carrer de darrera, Carrer de Lleó XVIII). Només obren dilluns, dimecres i divendres de 9'30 a 13'30h i tot i que les cues que s'hi fan són llargues, van bastant ràpid. Un cop dins, has de dir què necessites i et donen un formulari que has d'omplir amb dades com ara on aniràs, un telèfon o email de contacte per a quan siguis allà, si tens algun tipus de malaltia, etc. i hi has d'enganxar una foto de carnet. En el meu cas encara no sé ben bé quin recorregut faré, així que la noia que hi havia allà em va dir que hi escrigués un recorregut i un temps d'estada aproximat, no cal que sigui exacte. Tampoc no cal tenir els bitllets abans de tramitar el visat, l'única cosa que cal saber és a partir de quina data es vol viatjar, ja que aquesta serà la data d'inici del visat i no es podrà viatjar ni abans ni un cop caducat el període de validesa (90 dies)

Malgrat que el visat de turista té una durada de noranta dies, dins de territori xinès només s'hi pot estar un màxim de trenta. El meu pla és estar-m'hi dos mesos, amb la qual cosa vaig haver de demanar un visat de dues entrades. Aquest tipus de visat permet que, un cop passats trenta dies, si surts del país pots tornar a entrar i pots estar-t'hi trenta dies més. El que fa molta gent, i el que jo també faré, és anar a Hong Kong per a renovar l'estada. Hong Kong, és una ex-colònia britànica i pertany a la Xina en condició de territori "especial", al igual que Macau, ex-colònia portuguesa.

El preu del visat senzill (el que permet només una entrada al país) val 30€. El de dues entrades 45€. Per tal de pagar l'import del visat cal fer un ingrés en efectiu al número de compta que ells et donen un cop has entregat el formulari i el passaport.

Desconec quin és el temps d'espera habitual però a mi van trigar a tramitar-me el visat una setmana. Sé que també es pot demanar un visat d'urgència que et donen en dos dies però per a obtenir-lo cal pagar una mica més. El que em va sobtar és que si tens passaport nord-americà el preu d'obtenció del visat és MOLT més car. En desconec la raó. Hi tindran a veure motius polítics?

Casa Àsia Film Week

Agafant el relleu del ja desaparegut BAFF neix el Casa Àsia Film Week que tindrà lloc del 6 al 12 de juny als cinemes Girona de Barcelona. Fa poc més de dues setmanes teniem la secció de pel·lícules asiàtiques del Festival de Cinema d'Autor i ara el Casa Àsia Film Week ens oferirà un total de 27 pel·lícules entre les que en destaquen dues d'inèdites: La superproducció Space Battleship Yamato i la preestrena de Confucio.

Avui s'ha desvetllat la programació oficial del festival, malgrat que a Cine Asia ja fa uns dies que ha estat donant petits tastets del que seria la programació completa.

Descarregar la programació (pdf)

De moment, i per les recomanacions de Cine Asia ja tinc quatre pel·lícules que intentaré anar a veure si o si:

• Confessions de Tetsuya Nakashima (Japó)
• Buddha Mountain de Li Yu (Xina)
• Aftershock de Feng Xiaogang (Xina)
• The journals of Musan de Park Jung-bum (Corea del Sud)

Només tinc un "però" i és, perquè ha de coincidir justament quan començo els examens??? Puc fer servir el festival com a excusa per a canviar l'hora dels examens?

#democraciarealja

Tant de bo els polítics que ens governen tinguessin les idees tan clares i la capacitat de pensament crític que tenen persones com ara l'Arcadi Oliveres i el José Luís Sampedro. En comptes d'això, les campanyes electorals es basen en la confrontació i l'odi.

vs.

Dia d'internet

M'és impossible imaginar com seria la meva vida sense internet. En pocs anys ha esdevingut un recurs indispensable per a tot. És un bé que donem per descomptat i que només ens n'adonem de la falta que ens fa quan no el tenim.

Ningú expressa millor que l'Enjuto Mojamuto què és el que se sent quan no funciona internet.

Gràcies internet!

'El cielo de Canarias'

L'Astronomy picture of the day de la web de la NASA (que faig servir com a pàgina d'inici del navegador) avui és un vídeo del Daniel López, un astrofotògraf que treballa a Tenerife.

Sense paraules:

El Cielo de Canarias / Canary sky - Tenerife from Daniel López on Vimeo.

Com traduir la poesia

Intentar convèncer-me a mi mateixa de no començar una nova carrera se'm fa difícil amb aquest vídeo. M'encantaria poder-hi participar.

http://www.tv3.cat/3alacarta/videos/3525790

'Meek's cutoff' de Kelly Reichardt

Fa una estona he arribat de casa de veure la pel·lícula Meek's cutoff - a raó del Festival de Cinema d'Autor -, un western dirigit per la Kelly Reichardt. He de reconèixer que he sortit del cine sense saber què pensar. Diguem que el final és un tant inesperat, però a mesura que l'he anat paint cada cop m'agrada més i més.

La pel·lícula narra la història de tres famílies pioneres nord-americanes de mitjan segle XIX que travessen el desert d'Oregón. La travessa és dura i l'aigua és escassa i culpen l'Stephen Meek de dur-los pel camí equivocat. Les tres famílies formaven part d'un grup més gran de pioners però decideixen sortir-se del camí principal agafant una "drecera" guiats pel Meek, el qual presumeix de conèixer bé el desert. En al camí capturen un indi en el qual dipositen les seves esperances per tal que els condueixi cap algun lloc on puguin trobar aigua. En Meek, qui pot explicar mil històries de les barbaritats comeses per part dels indis, vol matar-lo, però la Sra. Tetherow (personatge interpretat per la Michelle Williams) el protegeix malgrat la desconfiança que desperta en altres membres del grup.

És una pel·lícula que podríem qualificar com a minimalista en un primer moment: hi ha pocs diàlegs i la història succeeix a poc a poc. Però malgrat això, està plena de detalls que la fan molt interessant. El ritme de la pel·lícula reflexa el ritme de la travessa pel desert. És un viatge monòton on l'única cosa que s'hi pot fer és caminar i caminar... per a, potser, no arribar mai enlloc.

'Cold Fish' de Sion Sono

Ahir, mentre mitja Barcelona estava veient El Partit, jo vaig decidir anar al cinema. Seguint amb el Festival de Cinema d'Autor, vaig anar a veure Cold Fish, la última pel·lícula del Sion Sono, la qual ja vaig comentar que tenia especials ganes de veure. Doncs bé, no em va decepcionar.

El Sion Sono és un director de cinema independent japonès bastant controvertit pel que fa a la temàtica de les seves pel·lícules. La pel·lícula amb la que ha guanyat potser més reconeixement internacional ha estat Suicide Club (o Suicide Cercle), un thriller bastant gore sobre suïcidis en massa a Tòquio i que es va convertir en una pel·lícula de culte pels amants del cinema de terror japonès (també anomenat J-Horror). Doncs bé... amb Cold Fish, Sion Sono no és queda curt.

La pel·lícula (atenció!) està basada en fets reals i explica la transformació personal, arran d'una sèrie de vivències, d'un home venedor de peixos tropicals. I no explicaré res més per a no desvetllar el factor sorpresa... però, si vaig dir que Outrage no és una pel·li per a tots els públics ni per a estomacs sensibles, aquesta molt menys. A Cine Àsia la descriuen com una "patada en el estómago" i no els hi trec la raó.

M'agrada molt anar a veure aquest tipus de pel·lícules al cinema (llàstima que no hi ha gaire oferta) o amb més gent, perquè és interessant sentir les reaccions del públic davant de certes escenes. Està clar que molts, o no van llegir ressenyes de la pel·lícula o no coneixen el Sion Sono, perquè estaven al·lucinant, sobretot la dona d'uns 70 anys que tenia al seient del davant. El que va començar com a crits ofegats i comentaris en veu baixa es va anar convertint en una rialla general a mesura que la pel·lícula avançava. Però, més que perquè la pel·lícula fos una comèdia - que no ho és - per no poder-se creure el que un està veient.

I aquest dissabte toca sessió doble. Per una banda, Casa Àsia comença el cicle de cinema "Generaciones urbanas en el cine chino actual" amb la pel·lícula Tierra Amarilla, i després corrents als cinemes Aribau Club a veure Oki's Movie de Hong Sang-Soo pel Festival de Cinema d'Autor.

'La pell freda' de l'Albert Sánchez Piñol

Quina sorpresa més agradable ha estat el descobrir aquest llibre.

Com ja vaig comentar, dissabte vaig decidir començar a llegir "La pell freda", i des d'aleshores no he parat. Bé, fins ahir a la nit que me'l vaig acabar.

Un tècnic marítim, antic combatent per la independència d'Irlanda, és destinat tot un any a fer una feina d'oficial atmosfèric en una illa en mig de l'oceà Atlàntic. En aquesta petita illa, lluny de qualsevol ruta comercial, només hi ha una petita cabana que serà casa seva, i un far on hi viu un home, en Batís Caffó. En Caffó però, malgrat els intents del protagonista, no vol establir cap mena de contacte amb ell i no el comunica que en aquella illa, de nit apareixen uns visitants d'aspecte monstruós.

És una novel·la de ficció, però és més que això. És la lluita interna del protagonista per acceptar els seus sentiments i les contradiccions morals que es va trobant al llarg de la seva estança en l'illa. Haurà de lluitar contra aquests éssers que els visiten cada nit, contra l'hostilitat d'en Batís Caffó i contra ell mateix, les seves creences i el seu passat.

«Senzillament no podia matar-lo. Jo no era un assassí, per bé que les circumstàncies m'hi impel·lessin. Disparar contra un home era alguna cosa més que fer punteria contra un cos; era matar tot el seu temps viscut. Veia en Batís Caffó al punt de mira i podia veure la seva biografia. Imaginava el seu temps previ al far. Contra la meva voluntat, imposant-se a mi, la meva ment recreava l'estupefacció del Batís nen, encara molt lluny del viatge que el duria fins aquí; els seus limitats èxits de joventut, els desencisos i les frustracions causades per un món que no havia escollit. Quants cops va rebre de les mateixes mans que tenien la missió suprema d'estimar-lo? Ara que estava reduït a la condició de blanc, indefens, tota la seva vulnerabilitat emergia.»

Sánchez Piñol, Albert (2004) La pell freda. Barcelona: Ed. La Campana, pp. 80

'Outrage' de Takeshi Kitano

Diumenge, com ja vaig comentar, a raó del Festival de Cinema d'Autor que s'està celebrant a Barcelona, es va emetre Outrage, l'última pel·lícula del director japonès Takeshi Kitano i la qual sembla ser la primera part d'una futura trilogia.

La pel·lícula narra les lluites de poder pel control polític i econòmic de dues bandes de yakuza, organitzacions tradicionals del crim organitzat al Japó. El que comença com una petita estafa cap a un dels membres d'un clan, acaba amb un bany de sang del qual no hi queda ningú ben parat, ja sigui per qüestions d'honor com de venjança.

L'Àngel Sala, director del Festival de Sitges, en la presentació de la pel·lícula ja va qualificar algunes de les escenes com a un tant "gores"... i raó no li faltava! Hi ha escenes de violència molt explícita i d'altres que, tot i no ser primers plans, no costa gaire imaginar-se què està passant. En alguns d'aquests moments més violents però, hi ha petits tocs còmics que ajuden a relaxar la tensió de l'ambient.

A mi em va agradar molt però no estic segura que sigui una pel·lícula per a tots els públics ni per a ments sensibles. El que no s'ha de deixar de banda però, és la interpretació remarcable del propi Takeshi Kitano.

... i diumenge descansà

Després d'una setmana plena d'entregues de treballs avui, per fi, m'he pres el dia lliure. Normalment quan em llevo el primer que faig és encendre l'ordinador, però avui no l'he encès fins ara, a les 18h i he pogut comprovar que no passa res.

He aprofitat el dia lliure per a començar un llibre que ja fa un temps que tenia ganes de llegir, i és: La pell freda de l'Albert Sánchez Piñol.

Me'l van regalar fa anys, en vaig llegir el primer capítol i no em va convèncer i el vaig deixar. Fa poc però, parlant amb uns amics sobre llibres de ficció va sortir el llibre i em vaig quedar parada quan me'l van recomanar. No en tenia ni idea de l'argument. Si ho agués sabut l'hagués llegit molt abans!

El vaig començar ahir a la nit. Ara vaig per la meitat i he de dir que m'està agradant molt de moment. Tota una sorpresa.

Aquest vespre aniré al cinema a veure Outrage, pel·lícula del Takeshi Kitano, que s'emet avui pel Festival de Cinema d'Autor (del qual ja en vaig parlar en una entrada passada). Encara estic dubtant de si comprar-me el val de cinc pel·lícules pel festival. Totes les de la categoria d'àsies tenen molt bona pinta però no sé si tindré temps d'anar-hi...

Portades de llibres japonesos de principis del s.XX

A través del blog d'una de les meves il·lustradores preferides, la Camilla Engman, he trobat aquesta web on hi ha algunes portades de llibres infantils i revistes japonesos de principis del segle XX. Pertanyen al llibre Bookcover design in Japan 1910s-1940 editat per Matsayo Matsubara.

Malgrat és evident la forta influència del modernisme occidental és curiosa la barreja amb elements de l'art japonès tradicional en algunes d'elles.

50 Watts | Extraordinary early 20th century book covers from Japan

50 Watts | Extraordinary early 20th century magazine covers from Japan

Tao Yuanming

Aquest trimestre estic fent l'assignatura de Poesia Xinesa i he de reconèixer que estic fascinada. Des que vaig començar els estudis que tenia ganes de fer literatura però l'he anat deixant pel final perquè volia dedicar-li temps i assaborir-la.

La poesia xinesa és de les més antigues del món i de les més prolífiques. I xoca veure com una literatura tan rica i amb tants segles d'història no s'estudiï (de fet ni es menciona) en les escoles "occidentals". Al batxillerat vaig fer l'assignatura de Literatura Universal... però veig que un nom millor per aquella assignatura hagués estat Literatura Europea i Nord-Americana. La primera obra i la més antiga que vam estudiar va ser l'Odissea d'Homer, una obra que sembla ser que data del segle VIII aC... però és que resulta que en aquella data la literatura xinesa ja tenia anys i anys d'història!

El Shijing (o Clàssic de la Poesia) és una compilació de tres-cents cinc poemes la major part dels quals foren escrits entre els segles XI i VIII, el període d'esplendor de la dinastia Zhou. Però cal pensar que per a la composició d'un poema cal una llarga evolució de la llengua i l'escriptura prèvies.

La dinastia Tang (618-907) és considerada com l'edat d'or de la poesia xinesa clàssica. S'han trobat prop de quaranta-vuit mil peces però sembla que això només és una petita mostra de tot el que es va produir en aquest període. L'emperadriu Wu posà la composició de poemes com a requisit en els exàmens per a poder accedir a càrrecs públics, causa que explica la gran producció poètica de l'època. Així doncs qualsevol persona que aspirés a tenir un càrrec públic havia de ser capaç de composar poesia, però també es va popularitzar entre les persones de cert nivell cultural i s'escrivien a raó d'esdeveniments tant socials com privats.

A Tao Yuanming, poeta d'aquest període, se'l considera un dels poetes més importants de tota la literatura xinesa. També se'l coneix amb els noms Tao Qian o Tao Chien). D'origen camperol, va començar a treballar com a funcionari de baix càrrec i als quaranta-dos anys va ser nombrat alcalde de Pengzhei. Descontent de l'actitud i prepotència dels grans terratinents i funcionaris va abandonar el seu càrrec als pocs mesos i se'n va tornar a viure a la seva granja. La majoria de la seva poesia tracta sobre la tranquil·litat i beneficis de la vida retirada, però també de les males condicions de vida.

Una de les seves poesies que més m'agrada és aquesta:

Al alba oigo llamar a la puerta.

Me echo la ropa encima y abro.

Veo a un labrador anciano,

que, jarra en mano,

viene a visitarme, de buena fe.

Cree que no estoy adaptado a la época.

«Para personas como Ud.,

no será lo más adecuado

vivir bajo techo de paja

y vestir andrajos.

Todo el mundo se revuelca en el fango,

y ¿por qué ha de negarse a hacer lo mismo?»

«Le agradezco su consejo,

pero yo no nací acorde

con los afanes mundanos.

Dejarme llevar por la corriente

es ir contra mi naturaleza.

Venga, vamos, bebamos.

Disfrutemos de su vino:

He escogido mi camino

y no cambiaré de rumbo»

Chen Guojian (2001) Poesía clásica china. Madrid: Cátedra, pp. 118

Salvador Dalí: Escriptor, Performer, Pintor, A leading man...

Un dels meus contactes al facebook ha penjat un vídeo d'un fragment d'un programa de televisió dels Estats Units dels anys '50 anomenat What's my line? En aquest programa quatre persones amb els ulls tapats havien de fer preguntes per tal d'esbrinar qui era el personatge convidat al programa.

He estat una estona veient més fragments d'aquest programa on hi ha convidats de la talla del Duke Ellington o la Peggy Lee. Però, sense dubte, el meu personatge preferit és en Salvador Dalí. Un geni difícil de descriure.

Llibres, llibres i més llibres

Descobreixo per internet que la casa dels meus somnis pertany, ni més ni menys, a Karl Lagerfeld.

I té una escala per pujar al pis d'adalt de la llibreria!

I és que, des que vaig veure La Bella i la Bestia quan era petita que somio amb una casa amb una llibreria enorme... i de fet, passats els anys, és la primera imatge que em ve al cap quan penso en la pel·lícula.

jajaja... llegeixo en un dels comentaris al vídeo:

"Would it be wrong to consider this scene as being even more touching and heartfelt than the ballroom scene? Even by just a little bit?"

Veig que no sóc la única.

La censura d'internet

Gràfica que mostra quins són els països amb més restriccions a internet, basant-se en la limitació als continguts i en la violació en els drets dels usuaris.

via The Economist

José Luis Sampedro

• A la carta
• > Televisión
• > Canal 24H
• > Noticias 24 horas
• > José Luis Sampedro: "El día que se nace se empieza uno a morir"

Entrevista a Jose Luís Sampedro després de rebre la Orden de las Artes y las Letras de España per la seva "sobresaliente trayectoria literaria y por su pensamiento comprometido con los problemas de su tiempo"

Tot un exemple d'honestedat i humilitat. Amb 94 anys és probablement una de les persones més lúcides que queden a Espanya.

- Qué le gustaría ser de mayor?

- Ser de mayor? Pues mire usted, llegar a ser de verdad José Luis Sampedro que todavía no he terminado (..) No es que sea una gran cosa, pero me conformo con eso.

El Jazz Appreciation Month a l'Smithsonian

Article aparegut en un altre blog on hi col·laboro sobre música i balls de swing: Jazz 2.0

Aquest mes, l'Smithsonian National Museum of American History celebra la desena edició del JAM, el Jazz Appreciation Month, i és que, com bé diu el director de l'Smithsonian, la història dels Estats Units no pot ser explicada sense música, i sobretot sense jazz. Durant aquest mes es duran a terme arreu dels Estats Units xerrades, concerts i altres activitats amb la finalitat de donar a conèixer la importància del jazz i, en aquesta edició, fent un especial èmfasi en el sovint desconegut paper de les dones en els seus inicis.

Aquí penjo el vídeo de la inauguració del cicle:

El vídeo és una mica llarg però sobretot recomano que avançar fins el minut 00:55:57 on es fa una entrevista a algunes de les dones ex-integrants de les International Sweethearts of Rhythm, la primera big band femenina dels Estats Units (A partir del minut 00:35 es fa una presentació de les integrants i de la banda)

Les International Sweethearts of Rhythm es van formar el 1937 amb alumnes de l'escola Piney Woods per a nens pobres i afroamericans. La big band no només estava formada per dones sinó que eren dones de diferents races. Durant la dècada dels '40 van formar part del circuit de bandes nacionals que tocava a l'Apolo Ballroom, entre d'altres, i van participar en una guerra de bandes contra l'orquestra del Fletcher Henderson i una altra contra la de l'Earl Hines. L'entrevista està plena d'anècdotes, com per exemple expliquen com en els inicis sovint, les integrants blanques havien de pintar-se la cara per a fer-se passar per negres, ja que les bandes formades per diferents races eren il·legals, o com va ser el tour que van fer per Europa durant la Segona Guerra Mundial per aixecar la moral dels soldats i com molta gent es sorprenia al veure una persona negra per primera vegada.

Personalment m'ha sorprès com, tot i la importància que sembla que van tenir a l'època, no n'havia sentit mai parlar d'elles ni les havia sentit mencionar en cap llibre d'història del jazz.

Aquí deixo un vídeo de la big band tocant la cançó "Jump Children"

I aquesta promo per a un DVD on es recullen 3 documentals que parlen sobre la banda on hi surt una curta escena de Lindy Hop:

* Llegeixo en un dels comentaris a un vídeo del YouTube, que sembla ser que el Louis Armstrong va intentar fitxar per a la seva orquestra la trompetista de la banda però ella li va dir que no, malgrat li va prometre que li doblaria el sou. I no m'estranya que la volgués fitxar... avanceu aquest vídeo fins el minut 08:51 (Llàstima que el so del vídeo no estigui sincronitzat amb la imatge... però tot i així us en feu una idea del que vull dir... Yeah!)

El tractament informatiu del terratrèmol del Japó

L'Enric Gil, company de la carrera d'Estudis de l'Àsia oriental a la UOC, ha escrit una crònica de la taula rodona celebrada avui per Casa Àsia sobre el tractament informatiu en els mitjans de comunicació del terratrèmol del Japó.

Claroscuros para la reflexión: El tratamiento informativo del terremoto de Japón

M'hagués agradat assistir-hi per escoltar de primera mà les opinions de tots els ponents però l'Enric ens en fa un bon resum.

Ja és aquí!

Feliç al veure què m'ha arribat avui per correu:

El DVD D'Uncle Boonmee que vaig guanyar!

Gràcies Cine Asia!

The Eye Writer

If not now, then when?

If not me, then who?

Mike Ebeling i la companyia on treballa van aconseguir desenvolupar un software per a permetre un artista que s'havia quedat paraplègic tornar a dibuixar. I no només això sinó que aquest software és opensource i gratuït i qualsevol persona que vulgui pot accedir a la seva pàgina web, descarregar-se les instruccions per a la fabricació i la instal·lació del software.

No passa tots els dies que es fan coses al servei de les persones sense esperar obtenir-ne un benefici econòmic. Tant de bo cobrir necessitats humanes que ja existeixen fos la prioritat en molts camps, en comptes de crear necessitats "no-necessàries" per a després cobrir-les.

He guanyat!

Fa unes setmanes Cine Asia feia un sorteig pel qual identificant els noms d'algunes pel·lícules asiàtiques podies guanyar el DVD de la pel·li Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas...

Doncs he guanyat!

No vaig poder veure aquesta pel·li quan va sortir als cines i em vaig quedar amb les ganes. Visca!

Quines són les llengües més difícils d'aprendre (pels angloparlants)

Via: Voxy Blog

"Inside Job"

Ahir vaig anar a veure Inside Job, pel·lícula guanyadora de l'Óscar 2011 al millor documental, entre d'altres premis.

Encara tinc esgarrifances.

Vaig anar a veure-la en versió original subtitulada i, tot s'ha de dir, al principi em va costar una mica de seguir. És molt dinàmica i sovint els subtítols i els noms i càrrecs dels entrevistats apareixen alhora amb el que has d'escollir si llegir una cosa o una altra. Al final vaig decidir no fer cas dels subtítols i només llegir-los quan no entenia alguna cosa.

Problemes tècnics a banda... la pel·lícula és molt recomanable. Explica quin va ser l'origen de la crisi financera que estem vivint i quins van ser els responsables que, o bé la van causar o no van fer res per a posar-hi remei tot i sabent-ho. A molts, la pel·lícula no els aportarà res de nou, però a d'altres, com a mi, ajuda a lligar caps i veure-ho tot des d'una perspectiva general. Personalment em va sorprendre el paper dels professors de les Universitats dels Estats Units en la crisi com a assessors financers del govern. El director, Charles Ferguson, a més d'escriptor també és científic polític i ha treballat com a conseller per a agències del govern i companyies tecnològiques com Apple, Motorola o Intel.

La pel·lícula està estructurada a partir d'entrevistes a experts i alguns dels personatges implicats en tot aquest niu als quals se'ls pregunta sobre el perquè de les decisions que van prendre. Alguns d'ells, a mesura que les preguntes es van fent més punxants es neguen a contestar. D'altres, es van negar a entrevistar-se.

Com ja he dit abans, és totalment recomanable i divertida... tot i que, sincerament, rius per no plorar. Diria que és una pel·lícula no apte per a persones fàcilment irritables. Surts amb una sensació de ràbia i impotència en veure que com a resultat de l'avarícia d'uns pocs (els quals n'han sortit impunes), som la resta del món que paguem els plats trencats. És talment una història de terror com bé diu Carlos Boyero a El País, basada en fets reals.

Chicks with Steve Buscemi eyes

Descobert a través del twitter d'en Roger Compte.

Noies amb ulls de l'actor Steve Buscemi

La cantant Pink amb els ulls d'Steve Buscemi

jajajaja Estan tots molt ben fets però s'ha de reconèixer que són una mica "inquietants". És curiós com els ulls poden canviar tant a una persona.

Grans coreografies de la història dels videoclips - Part 1

Abans de començar a rebre classes de ball recordo com em passava hores mirant vídeos musicals aprenent-me les coreografies dels meus cantants preferits. Gravava els vídeos en un VHS i el posava un cop i un altre fins que me l'aprenia de memòria... en els vells temps quan encara no existia ni internet ni YouTube. He de reconèixer que de tant en tant encara ho faig (Single Ladies... ehem) però no de la mateixa manera que quan era petita. Tot i així... encara continuo fixant-me molt cada cop que veig un vídeo musical en la coreografia... i aquesta és la raó d'aquesta secció.

Grans coreografies de la història dels videoclips.

I per grans no vull dir bones, sinó simplement que mereixen algun tipus de reconeixement especial per la seva senzillesa, originalitat o raresa. I em refereixo només a la coreografia, independentment de si m'agrada o no la cançó.

Així doncs, després d'aquesta introducció comencem amb el primer vídeo:

Johnny Nash - Hold me tight

Què? Coreografia simple, repetitiva, una mica estranya de vegades... però té un "no-sé-què" que m'agrada. Ara, no entraré a parlar del vestuari, això es mereix un post apart.

Cicle Contemporàsia

Des de principis de curs els Estudis de l'Àsia Oriental de la UOC organitzen una sèrie d'activitats per tal d'apropar l'Àsia oriental a Catalunya. El passat dia 4 d'abril va començar el cicle Contemporàsia, un cicle de xerrades que volen oferir una visió panoràmica de la cultura contemporània de la Xina i del Japó des d’angles complementaris: art, cultura popular i cinema. Les xerrades són d'assistència lliure i gratuïta i tindran lloc a diferents biblioteques de Barcelona a les 19h.

Sessions:

• “El ‘despertar’ del cinema xinès. Claus de l’arribada d’un continent de cinema”. A càrrec de Jordi Codó, professor de cinemes de l’Àsia Oriental. 4 d’abril, a la Biblioteca Poble Sec-Francesc Boix, C/ Blai, 34, 08004 Barcelona.
• “El cinema japonès contemporani: emocions digitals”. A càrrec de Jose Montaño, doctorand en Comunicació Social. 6 d’abril, a la Biblioteca Nou Barris, Plaça Major de Nou Barris, 2, 08042 Barcelona.
• “Ulls rodons i pèls de punta: claus per entendre el fenomen del manga i l’anime”. A càrrec de Daniel Madrid, col·laborador docent de la UOC. 7 d’abril, a la Biblioteca Guinardó Mercè Rodoreda, C/ Camèlies, 76-80, 08024 Barcelona.
• “L’univers (Takashi) Murakami: nous llenguatges en l’art japonès actual”. A càrrec de Laura Claveria, investigadora del departament d’Història de l’Art, Universitat de Saragossa. 12 d’abril, a la Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra, C/ Segre, 24-32, 08030 Barcelona.
• “L’univers Xina pop, ciberpunk i cultures de masses”. A càrrec de Manel Ollé, professor d’història i cultura de la Xina contemporània de la UPF. 13 d’abril, a la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver, C/ Comte Borrell, 44-46, 08015 Barcelona.
• “Art actual a la Xina: emergència i consolidació”. A càrrec de Laia Manonelles, professora associada del Departament d’Història de l’Art de la UB i del Departament de Didàctica de les Arts Plàstiques de la UAB. 28 d’abril, a la Biblioteca Joan Miró, Parc de Joan Miró / Vilamarí, 61, 08015 Barcelona.

Vaig estar a Salamanca i em vaig perdre les tres primeres xerrades però la d'aquest dimarts no me la perdo. Takashi Murakami m'agrada molt i tinc curiositat per saber més de la seva obra

727 de Takashi Murakami (via Augen Gallery)