Tao Yuanming

Aquest trimestre estic fent l'assignatura de Poesia Xinesa i he de reconèixer que estic fascinada. Des que vaig començar els estudis que tenia ganes de fer literatura però l'he anat deixant pel final perquè volia dedicar-li temps i assaborir-la.

La poesia xinesa és de les més antigues del món i de les més prolífiques. I xoca veure com una literatura tan rica i amb tants segles d'història no s'estudiï (de fet ni es menciona) en les escoles "occidentals". Al batxillerat vaig fer l'assignatura de Literatura Universal... però veig que un nom millor per aquella assignatura hagués estat Literatura Europea i Nord-Americana. La primera obra i la més antiga que vam estudiar va ser l'Odissea d'Homer, una obra que sembla ser que data del segle VIII aC... però és que resulta que en aquella data la literatura xinesa ja tenia anys i anys d'història!

El Shijing (o Clàssic de la Poesia) és una compilació de tres-cents cinc poemes la major part dels quals foren escrits entre els segles XI i VIII, el període d'esplendor de la dinastia Zhou. Però cal pensar que per a la composició d'un poema cal una llarga evolució de la llengua i l'escriptura prèvies.

La dinastia Tang (618-907) és considerada com l'edat d'or de la poesia xinesa clàssica. S'han trobat prop de quaranta-vuit mil peces però sembla que això només és una petita mostra de tot el que es va produir en aquest període. L'emperadriu Wu posà la composició de poemes com a requisit en els exàmens per a poder accedir a càrrecs públics, causa que explica la gran producció poètica de l'època. Així doncs qualsevol persona que aspirés a tenir un càrrec públic havia de ser capaç de composar poesia, però també es va popularitzar entre les persones de cert nivell cultural i s'escrivien a raó d'esdeveniments tant socials com privats.

A Tao Yuanming, poeta d'aquest període, se'l considera un dels poetes més importants de tota la literatura xinesa. També se'l coneix amb els noms Tao Qian o Tao Chien). D'origen camperol, va començar a treballar com a funcionari de baix càrrec i als quaranta-dos anys va ser nombrat alcalde de Pengzhei. Descontent de l'actitud i prepotència dels grans terratinents i funcionaris va abandonar el seu càrrec als pocs mesos i se'n va tornar a viure a la seva granja. La majoria de la seva poesia tracta sobre la tranquil·litat i beneficis de la vida retirada, però també de les males condicions de vida.

Una de les seves poesies que més m'agrada és aquesta:

Al alba oigo llamar a la puerta.

Me echo la ropa encima y abro.

Veo a un labrador anciano,

que, jarra en mano,

viene a visitarme, de buena fe.

Cree que no estoy adaptado a la época.

«Para personas como Ud.,

no será lo más adecuado

vivir bajo techo de paja

y vestir andrajos.

Todo el mundo se revuelca en el fango,

y ¿por qué ha de negarse a hacer lo mismo?»

«Le agradezco su consejo,

pero yo no nací acorde

con los afanes mundanos.

Dejarme llevar por la corriente

es ir contra mi naturaleza.

Venga, vamos, bebamos.

Disfrutemos de su vino:

He escogido mi camino

y no cambiaré de rumbo»

Chen Guojian (2001) Poesía clásica china. Madrid: Cátedra, pp. 118