Tenia aquest llibre en la llista de llibres urgents de llegir i per fi, farà prop d'un mes vaig fer-ho. Vaig aprofitar que tenia uns dies de descans entre treball i treball de la uni i vaig decidir agafar-lo de la biblioteca. N'havia sentit a parlar molt i molt positivament i, de fet, no havia llegit mai cap llibre del Murakami.
Aquella mateixa setmana s'estrenava en els cinemes la pel·lícula (dirigida pel Tran Anh Hung) i no volia veure-la sense abans llegir el llibre. És una mania que tinc. La majoria de les vegades les pel·lícules no fan justícia als bons llibres i no volia que la pel·li m'afectés a l'hora de llegir el llibre.
Doncs bé... he de confessar que el llibre em va deixar sense paraules. M'encanta quan trobo llibres que em fan dubtar si allò que he llegit m'ha passat de veritat o no. Amb algunes pel·lícules també em passa però amb els llibres els personatges no tenen cara i m'és més fàcil posar-m'hi la meva. Les històries dels personatges deixen de ser històries i passen a ser experiències pròpies, i tots els personatges tenen una mica de tu mateix.
El llibre va ser escrit el 1987 però no va ser fins el 2003 que se'n va publicar la traducció al castellà. Tela! L'història l'explica en primera persona en Toru Watanabe. Quan comença la història ell té trenta-set anys i estant en un avió sent la cançó 'Norwegian Wood' dels Beatles, la qual cosa el porta el record d'un període de la seva joventut adolescent i d'una noia, la Naoko. A partir d'aleshores, el llibre és el record d'en Watanabe d'aquella època. Era el final dels anys seixanta, un període marcat per les revoltes estudiantils en tot el món. Ell és estudiant de teatre a Tokio i allà es retroba amb la xicota del que era el seu millor amic, el qual es va suïcidar dos anys abans. A poc a poc es va enamorant d'ella, però ella encara no ha superat la pèrdua del seu xicot. D'altra banda, el Watanabe coneix la Midori, però no pot deixar de pensar en la Naoko. És una història d'amor... però és més que això. És una història sobre el pas del temps i de com hi ha coses que no es poden controlar. Les altres persones passen per la vida d'un mateix i en deixen una emprempta però no les podem retenir per sempre. Les coses i les persones van i venen, i allò que ens pot semblar etern en un moment, quan ens fem grans veiem que només ha ocupat una petita part de la nostra vida.
Aquest llibre m'ha fet reflexionar molt, potser perquè l'he llegit en un moment en el què ja em rondaven pel cap idees similars.
Pel que fa a la pel·lícula... està molt bé, però vaig encertar-la llegint primer el llibre. Trobo que la pel·li es queda curta analitzant els sentiments dels personatges i describint-los. Malgrat això vaig trobar que era una bona pel·li.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada